Divendres 23 i dilluns 26 de novembre de 2018 vam realitzar quatre “Tallers de documentació d’imatges” de Nules, de la col·lecció de fotografia de Tomàs Miralles (publicada en quatre parts a la Nulespèdia). Van ser quatre grups distints de participants en els Tallers de memòria que imparteix Amelia Sánchez al CEAM de dilluns a divendres. En total participaren moltes desenes d’homes i dones que ens van donar detalls sobre cada imatge, amb informació etnogràfica exhaustiva i interessantíssima. Sabem que la voluntat de Tomàs Miralles, que es va agafar tanta faena durant tants anys, era documentar les fotografies tant com es poguera; esperem que esta contribució, sempre incompleta, contribuïsca al seu projecte.

En els quatre grups vam començar amb el tercer capítol, dedicat als Oficis, que és el que oferim a continuació. Era el més breu (29 fotos) i el que garantia més interactivitat amb els nostres informants. Esperem que en breu podrem lliurar els capítols “Persones” i “Tradició i festes”, que són els altres dos que es van treballar en els distints grups.

1- 1915. Antonio Verdú (assegut en mig, de blanc, alt i prim) amb companys treballadors de Renfe. Antonio (pare de Luis Verdú i avi de Fina Verdú) era ferroviari, des de Nules va estar destinat en Vinaixa (Lleida) però l’any 24 va tornar a la Plana. Ens conta la seua neta que era un home molt afable i tranquil, molt curiós perquè sabia posar els ossos al lloc només amb el tacte, i que feia autòpsies als animalets que se li morien.

No sabem on estarà feta la foto, davant d’unes exuberants acàcies i un jardí tancat. Un dels elements més importants del grup de personatges són les gorres, que els investien de l’autoritat de l’ofici. D’altra banda, van mudats i molt ben calçats, una cosa que era estranya en els àmbits laborals agrícoles propis de Nules. Els dos de l’esquerra porten paraigües, estan en temps de pluges.

**********

2- Primers anys del segle XX, venedores en la Plaça. Quatre dones i un xiquet darrere d’una parada de mercat. Suposem que l’edifici de darrere a la dreta és l’antiga església, i el de l’esquerra ocupa el lloc de l’actual ajuntament —que com es sap es tombaren en la Guerra. No hem trobat qui conega a les retratades, i no s’entén què venien exactament, perquè pareix que havien esgotat el gènere. Suposem que serien hortalisses del terreny. És curiosa la forma de vestir típica del canvi de segle: molt estovades, amb faldes amb moltes capes i davantals des del pit fins als peus, una toca per damunt dels muscles i embotida en la cintura per que es quedara subjecta, i en alguns cassos un mocador al cap. Tot això amb una roba esmeradeta, de treballar però que potser era semblant en el cada dia. És difícil aventurar la seua edat, és possible que foren molt joves; en qualsevol cas, es veuen molt assaonades. El xiquet porta el cap pelat per evitar paràsits, bruseta blanca i pantaló curt.

**********

3- Anys 20, Manuel Miralles Roselló. Segurament un avantpassat directe de Tomàs Miralles. Ens va sorprendre molt veure un llaurador amb saragüells en els anys 20, quan en pobles veïns tenim documentat que esta peça va desaparèixer ja a finals del segle anterior. Una de les participants en el Taller de documentació ens diu que li contava sa tia que Nules va ser un dels últims pobles en dur saragüells (potser pel treball a la marjal?), per la qual cosa els diuen “genolluts”.

La indumentària és molt curiosa: mocador al cap, camisa blanca, faixa ampla, saragüells i espardenyes d’espart. Al coll, lligó i cabàs de llata. Està en algun tipus de pati de parets emblanquinades, amb sol de rajola i moltes plantes en testos. L’arquitectura és un poc caòtica, amb formes que ens costa un poc d’entendre.

**********

4- Anys 20. Dos joves, Rosa Ripollés Martí i una desconeguda. Repetim el que hem dit a propòsit de la indumentària de les xiques de la foto número 2: són curioses les faldes, els davantals, les toques i les camises amb molt de volum, i les teles a quadres i ratlles. Els cabells estan arreplegats però també amb molt de volum, com s’estilava en aquells anys. Quant al calcer, porten sabatotes de pany (la de la dreta) i potser d’espart la de l’esquerra. Sabem que les espardenyes d’espart s’encomanaven al mercat en dissabte a algun espardenyer de la Vilavella i li les portava una setmana després.

Els cabassos indiquen que són treballadores d’algun almacén de taronja. Són cabassos de palla d’arròs, molt habituals en zones arrosseres com Nules, el que no sabem és si hi havia indústria de la palla de la mateixa manera que a la Vilavella o Artana, per exemple, en hi havia de l’espart. Van molt apedaçades; alguna dona diu que abans anaven apedaçats i ara van esgarrats… Per treballar la taronja anava tot en cabassos, i per organitzar-les bé seien en terra o s’agenollaven dos dones i anaven arreglant-les, perquè les taronges no recolzaven bé en els cabassos molls, de palla; una recolzava i l’altra la posava. Altra faena era l’empaperat de les taronges, que continua fent-se en alguns cassos.

**********

5- Anys 20. Dones de Nules bordant, fent ganxo i boixets. Una foto molt arreglada, amb plantes i potser un teló de fotògraf darrere. També pareixen molt joves, alguna pràcticament una xiqueta. Estes ja van més mudades i la de darrere amb abric, per l’ofici que feien, més fi, i potser perquè estaven avisades per a la foto. De nou veiem els cabells molt alts, amb molt de volum, i les faldes fins a terra que en alçar-se anirien arrastrant; porten molt bon calcer i les toques impecables. Com a cosa curiosa, la caixeta de fil i la campaneta davant, als peus de les xiques.

Sobre esta campaneta ens conten que es tocava quan la Mare de Déu es passava d’una casa a una altra (on podien estar cinc, huit o deu dies): els xiquets les tocaven per fer l’avís, la gent eixia fin a la casa receptora, que s’havia adornat per rebre la Imatge, i el veïnat resava. Algunes dones recorden les cançons que es cantaven, que en algun moment haurem de replegar, i conten que encara han anat a tocar la campaneta.

Sabem que a Nules hi havia bordadores molt hàbils, que abans de la Guerra van cosir el mantell de la Mare de Déu amb fil d’or. En l’entrevista a les capelleres, Vicentica Peris recorda que li contaven que les xiquetes anaven a replegar els filets d’or que els caïen.

**********

6- Anys 20. Forn de “Tabal. Antonio Palmer, “Tabal”, és l’home de la dreta, i Irene, la seua dona, està al seu costat. El forn de Tabal ja no existeix, pareix ser que es va reformar l’edifici i no es va conservar res (una plaqueta recorda, al carrer Major, a “l’antic forn de Tabal”). És un forn morú, les escaletes de la dreta pujarien al “calfó”, el quartet immediatament superior al forn, que solia tindre una temperatura molt alta i podia servir per facilitar la fermentació del pa en hivern, per exemple. Els homes porten les típiques gorres irlandeses, que van estar tant de moda a principi de segle, i espardenyes de veta molt ampla. Les dones amb els davantals i les faldotes llargues amb la cintura molt alta. Hi ha un gos en el forn, una cosa que ara és impensable.

El xiquet, diuen, podria ser el pare de l’antic secretari de l’ajuntament.

Ens conten una anècdota curiosa del forn que hi havia al carrer Santa Teresa: quan es va fer el forn es van adonar que de la boca a la paret d’enfront només hi havia dos metres i no els cabia bé la pala. Aleshores van haver de comprar-li un trocet a la caseta del costat, al taller d’Agustino el de les bicicletes, a manera de coveta, per guanyar espai i treballar en condicions. Les cases se n’entraven unes dins d’altres, a conveniència.

**********

7- Mercat. Un mercat ordinari o extraordinari en un carrer que no ha hagut acord a identificar; el mercat es feia habitualment a la plaça i al carrer Major fins que es va traslladar a l’actual edifici del Mercat. En els distints grups que hem consultat, tant s’ha dit que pot ser el carrer Sant Blai i l’edifici de l’esquerra l’actual CEAM (quan era el col·legi de les monges de la Consolación), com el carrer Sant Antoni, que tanmateix no té cap edifici semblant. És estrany que un edifici així haja desaparegut. Quant a les parades, algunes amb tendal per evitar el sol, altres sense res; molta gent transitant, al fons carrets tapats i encara més enllà l’horta. Una foto preciosa i una imatge inèdita de Nules.

**********

8- Anys 30. Almacén de taronges. No sabem quin magatzem era, algunes persones creuen reconèixer el del Calo, al carrer Ample, on més avant es feien verbenes (es recorda un ball al mig del carrer, i també es va arreglar per a fer bodes), altres creuen que és el de Gil, on ara està ubicat el Multifuncional, i uns tercers ens conten que és l’Alqueria el Baró, que era del Marqués de Santacruz, el que va “donar l’aigua a Nules” (es conserva el pergamí de la donació). Esta Alqueria està anant cap a Borriana, allí hi havia dos o tres naus a on anaven a treballar a peu.

Les muntanyes de taronges són espectaculars, i les dones pareixen estar encaixant-les per a l’exportació -són, ens conten, “caixes americanes”. Es nota que fa molt de fred, per les toques i les faldes tan estovades.

**********

9- Anys 30. Almacén de taronges. El primer que crida l’atenció és la presència de moltes xiquetes de molt poca edat, perquè als 12 i 13 anys ja anaven a l’almacén. Com que les caixes eren tan grans, ficaven a les xiquetes dins per a que arreglaren les primeres tongades de taronges. També ens parlen de xiquetes de set o huit anys, que anaven a empaperar o a tirar-los taronges a les dones; se’ls deia “tiraores”, tiraven les taronges dins dels caixons per a que les majors les arreglaren, però feien allò que els manaven: si els manaven a agranar, a agranar…. Aleshores no era obligat i molts xiquets, però sobre tot moltes xiquetes, no solien anar a escola. Ens conten també que algunes dones tenien a les criatures prop per a poder donar-les de mamar quan tocava.

Les dones amb les mans dins dels caixons suposa que estan encaixant, si més no per a la foto. A eixes caixes tan grans es deia “caixes americanes”. Les muntanyes de palla de darrere poden ser les que es posaven en terra per amuntonar les taronges damunt, tant en l’hort com en els magatzems.

**********

10- Els Mandels davant de la seua carnisseria. Manuel Esteban Tur, Amadeo Esteban Serrano, Isabel Serrano Clavell. Una foto més recent, però en què encara sorprèn la bruseta de Manuel i la faixa ampla cenyint els ronyons i aguantant els pantalons. Tenien la carnisseria en la casa cantonera a la vora del “forn de David”, al carrer Sant Antoni.

**********

11- Anys 50. Construcció del motor del Progrés de San Cristóbal, i posant canonades per canalitzar l’aigua del pou. Veiem un paisatge agrícola de secà, que és com seria el terme del poble cap amunt en aquells anys. Els anys 50, quan el camp es recuperava de la guerra i la gelada de 1946, s’inicia la transformació generalitzada del terme per plantar tarongers, que serien la major font de divises per a Espanya durant molt de temps.

Es comenta que aleshores a penes existia la mànega curta en les camises, en estiu simplement se les arromangaven (i sovint, en arribar l’hivern i baixar les mànegues, estes eren de diferent color perquè no els havia pegat el sol i no s’havien descolorit).

**********

12- Anys 50. Manuel Miralles, Construcció del motor del Progrés de San Cristóbal. Ens preguntem si es tracta de la mateixa persona de la fotografia número 3, possible avantpassat directe de Tomàs Miralles, autor de la nostra col·lecció. Darrere de Manuel pareix el motor i una plantonada de tarongers.

**********

13- Una altra instantània del mateix moment que la foto anterior. Darrere, la Serra Espadà, amb Font de Cabres i el Puntal d’Artana.

**********

14- 1954. Tenda de la Casa de la Sardina, com es deia popularment. Vicente Fortea i la dona, Maria Gomis. En la tenda tenien molt de gènero, i, ens diuen, tot bo, de molta qualitat. La tenda la va heretar el fill i no fa molt que es va tancar. Era una tenda d’ultramarins d’abans que els supermercats arruïnaren el xicotet comerç i buidaren els carrers d’activitat. Ens parlen de l’habilitat que tenien, tres generacions de botiguers, per a desossar els pernils.

**********

15- Taller d’Agustino, davant del Convent, actual Avinguda Millars. El del mig és Agustino, el de l’esquerra pareix son pare, i el jove podria ser Huguet, un xic que l’ajudava. La bicicleta era el mitjà de locomoció més accessible als treballadors del camp; a més a més, sent Nules un poble de la Plana, era més pràctic per a joves però també per a homes i dones majors.

**********

16- 1955. Parada de Leonardo i Isabel en el Mercat, abans de la inauguració de l’edifici del mercat actual. La parella tenien tenda al carrer Ample i venien roba de xiquets, calces, calcetins o bragues, se’n veu una part estesa darrere a la dreta però en realitat el que es venia eren peces de roba per a cosir-se-la en cada casa, abans de la popularització del prêt-à-porter. En aquells temps hi havia nombroses cosidores i bordadores. Leonardo també venia roba per les cases.

**********

17- 1957. Ismael Calpe a la porta de la carnisseria de Concha Sorribes “la Molinera”, que estava situat al carrer Sant Blai. Pareix que ells tenien animals i els duien a l’escorxador.

**********

18- José Adsuara Franch, “l’auelo Rosso”, a l’obrador de casa preparant “llibertats”, els deliciosos merengues sobre una base de bescuit que hui en dia continuen fent els seus descendents. Es fa una barra amb moltes dotzenes d’ous i després es talla. El Rosso sempre deia que ell era “sucrer”. Es recorda que se les carregaven al cap i les portaven al forn de David, perquè no tenien forn propi.

Fixeu-vos en el retaule ceràmic de la paret: no hi ha dubte que abans treballaven amb més gust que ara. En el calendari de la paret pareix posar 1983.

**********

19- José Adsuara Paradells, un altre “Rosso” fill de l’anterior (darrere vindrien dos generacions més). De nou està preparant “llibertats”; s’afirma que ningú no fa els merengues com ells, i que segueixen igual, així que hem d’animar als més despistats a anar a tastar-los.

**********

20- 1965. José Adsuara Paradells (a qui hem vist en la foto anterior), María Teresa “la Sanroca”, Teresa Adusara Paradells, Carmen Cases Espinosa, José Adsuara Cases, Jaime Adsuara Paradells. La família Rosso al complet. Estan davant de l’edifici de l’Agrupació de Balnearis de la Vilavella, a la plaça de la Vila; segurament és la fira de Sant Sebastià, porten torrons que feien, com tot, artesanalment.

**********

21- 1961. Camareres, segurament d’una boda. D’esquerra a dreta es reconeix a Paquita, a Fina Herrero (segona per l’esquerra), Cristina Blasco (segona per la dreta) i Amparo Cubells. La dona de blanc, darrere, hi ha qui pensa que podria ser Carmen la dels Blancos. El banquet ja està en els postres, perquè van a servir la sidra El Gaitero. La cuina és preciosa, el sòcol de taulellets és molt bonic, i hi ha un gran fumeral que potser es faria per a una cuina de llenya o carbó. És interessant fixar-se en els davantals blancs: abans se servien així les bodes, amb les seues randes primoroses. Totes van ben pentinades, i segur que són més joves del que ens sembla segons el gust actual.

**********

22- María, Teresa Herrera, Antonio Alepuz (al final de la barra, amb llacet), Pedro Mechó (Pedrito l’Acòlic), Salvador, María Silvestre (mare de Marí Gràcia, la segona per la dreta), Bartolomé Hueso. Una altra boda, està també en les fases finals, perquè van a repartir el pastís de noces (de sis pisos!). Com en la fotografia anterior, les camareres porten el corresponent davantal blanc, i els cambrers van de blanc amb llacet negre. El que feia les bodes era Paco, i el pastís seria del Rosso. El saló podria ser un local (“Casa el Mandelo”) que hi havia al carrer Major, on feien bodes, però també es parla de l’Emo o l’Alcázar o fins i tot de l’almacén del Calo.

**********

23- Anys 60. José Vinaixa…. Verema. Provablement a França, on anaven les famílies senceres. Es veuen cistelles i paneres segurament de fibres vegetals, i treballadores i treballadors de diferents edats, des de xiquetes i xiquets fins a gent major. La emigració va ser una importantíssima font de divises i de riquesa, tant per al poble com per a l’Estat. Per anar-se’n a la verema s’emportaven les maletes plenes de menjar (botifarres i llonganisses, per exemple); diuen que allà es guanyaven els mateixos diners que ací, però allí no feien cap despesa.

**********

24- Anys 50. Camionet de l’Hermandad Sindical de Labradores de Nules, molt ben provist de rodes de recanvi. Sabem que la matrícula V-23812 es va registrar a València en 1953, com a camió nou o rematriculat després d’anys de servei (molts camions eren d’abans de la Guerra). Pareix un Chevrolet.

**********

25- Anys 50. El camió-cisterna de l’Hermandad Sindical de Labradores de Nules. La matrícula CS-3676 és de 1940, com s’ha dit els camions solien ser d’abans de la Guerra. Este també pareix un Chevrolet. A partir de 1936, molts camions es van confiscar per utilitzar-se en la guerra, i en 1939 els supervivents es van reconvertir per a reconstruir el país. Els camions s’arreglaven, les peces s’havien de fer originals (no hi havia recanvis, tal com contava Luis Verdú, mecànic torner, en la seua entrevista), les carrosseries es reconstruïen i els neumàtics es recautxutaven una i altra vegada.

**********

26- Anys 50. Una colla de set o més persones fent l’encofrat de paretetes o bancs per a sèquies o reguers en terme Nules. Darrere, una vigorosa plantonada. A l’altra banda de camí veiem els bancals aterrassats per salvar la pendent i facilitar el reg a manta.

**********

27- El famós rul·lo de vapor de l’Hermandat aplanant els camins. Suposem que el que aguaita a la cabina és Vicent Oliver, conductor del rul·lo, maquinista i operador de cine a qui vam tindre la sort de poder entrevistar. Hi ha una colla molt gran, de 10 treballadors, arreglant la grava amb aixades o lligones, la major part cobert amb boines, barrets de palla o gorres. A l’esquerra encara es veuen garroferals: el terme s’estava transformant acceleradament i la taronja era la principal font de divises de l’Estat espanyol. Ens diuen que possiblement la foto és de quan estaven portant l’aigua potable del poble.

**********

28- 1964. Paco Colau, persona molt coneguda i estimada en el poble, ací en un camp de tarongers amb Ramón Martínez. Estan de jugarota, Paco porta una pistoleta -però també una grandíssima aixada. Porten espardenyetes de veteta.

**********

29- Una altra instantània dels mateixos personatges, que han intercanviat el barret i posen per a la càmera sobre una maquineta carregada de ferramenta. La caseta es veu gran, té a la porta un arc escarser i s’ha obrat un banquet a la façana per gaudir de l’ombra del nesprer o de l’emparrat. Aleshores els hortets familiars eren també llocs on estar llargues hores, de vegades en família, amb un treball menys frenètic que l’actual, i es proveïen de modestes comoditats: casetes, arbres fruitals, espais d’ombra, bassetes on prendre el bany, jardinets, etc. De vegades, d’estos modestos jardins es treien les flors per a les barraquetes, les “enramaes”, les taules per a la presentació de les camareres de la Mare de Déu, el Corpus, les comunions i tantes altres coses…

Comentaris a les fotos d’Oficis arreplegades per Tomàs Miralles

Donant-informant

Tomàs Miralles i Tallers de memòria del CEAM de Nules.

Data dels Tallers de documentació d’imatges

Divendres 23 i dilluns 26 de novembre de 2018

Data d’entrada

Dimecres 6 de febrer de 2018